Aixopluc

És un plaer encetar aquest bloc amb la preciosa crònica urbana que l'amic Daniel P. Grau em va fer arribar pel març de 2010 i que espere saber-li agrair en el que val. Diu així:

"Recordo la primera vegada que vaig veure l’escultura Aixopluc, plantada a la plaça de l’Estació de Xàtiva. Era el desembre de 2009. Plovia lleugerament: plovisquejava. És cert, però, que, mesos abans —anys abans, potser—, el meu bon amic Miquel Mollà ja me n’havia mostrat una diminuta maqueta. De fet, me n’havia mostrades dues, de maquetes: una, aquesta que finalment es va fer, i una altra, menys conceptual, sens dubte, amb un obús amenaçador que penjava d’un cable. Tots dos vam observar amb tranquil·litat les maquetes i vam acabar concloent que Aixopluc tenia un punt de tendresa, de protecció, més adequat si volíem recordar el bombardeig de Xàtiva, ordenat pel general Franco cap al final de la Guerra d’Espanya, amb una mica d’esperança en un futur millor.

Com dic, a Xàtiva plovisquejava aquell dia. Jo no duia paraigua i, després d’aparcar el cotxe i passejar breument per l’albereda de la meva estimadíssima Xàtiva —un dia intentaré explicar-vos, explicar-me, per que m’estimo tant la capital de la Costera— vaig decidir-me a baixar cap a l’estació de tren. Allà, al mig de la plaça, hi havia, imponents, els vora dos mil quilos de ferro que s’enlairaven fins als tres metres d’alçària. Em va emocionar comprovar com els vint centímetres escassos que tenia la maqueta que havia vist anys abans s’havien convertit en aquella estructura impressionant. Plovisquejava, ja ho he dit. Vaig caminar, a poc a poc, al voltant de l’escultura i, finalment, després de superar el respecte que sempre em causa una obra d’art, m’hi vaig ficar a dins. Llavors, vaig entendre perfectament tot el que Miquel m’havia explicat de l’escultura. Allà dins, protegit de la pluja, em vaig sentir estranyament bé. Vaig mirar cap amunt i vaig comprovar com aquelles ales d’avió que havia vist mirant l’escultura des de fora es convertien en unes mans que s’enlairaven, amatents, per emparar-me. Vaig sentir la tensió permanent entre els agressors i els agredits, entre els opressors i els oprimits, però m’hi vaig sentir del tot aixoplugat. Aixopluc, de dins estant, esdevé una espècie de dolç ventre matern.

Allà dins, acompanyat per la pluja que colpia de manera suau, rítmica i melodiosa aquella enorme planxa de ferro, vaig trobar la llegenda que Miquel hi havia fet trepar: «Eren les 11.30 hores del diumenge 12 de febrer de 1939, quan cinc avions procedents de la base franquista de Mallorca bombardejaven, en plena estació, un tren atapeït de soldats republicans que retornaven del front. Després del terrabastall, més d’un centenar de cossos inermes o mutilats jeien espargits pertot arreu, més d’un centenar de morts cruelment inútils davant el final imminent de la Guerra Civil». Vaig comprovar el que ja sabia: Miquel, a banda d’un gran pintor, gravador i escultor, és un excel·lent tipògraf, que controla, amb delicadesa i estil, el difícil art de disposar les lletres en una pàgina o, com en aquest cas, en un bon tros de ferro. L’helvètica, amb un cos considerable, l’adient per a les dimensions de la pàgina, hi fluïa elegant i contundent. Vaig recordar, també, tots els maldecaps que aquesta escultura havia provocat a Miquel. Sé que ell havia suportat estoicament —la formació filosòfica sempre li surt— tots els entrebancs que hi havien posat des de l’ajuntament conservador de Xàtiva, dirigit per l’irrepetible —no m’hi demaneu més adjectius, que em tancaran a la presó— Alfonso Rus. Vaig recordar la serigrafia que Miquel havia fet per donar suport artístic a la subscripció popular amb què es van aconseguir els diners necessaris per a dur a terme el projecte. Vaig recordar la primera vegada que havia sentit parlar del bombardeig de Xàtiva. Vaig recordar Germà Ramírez, el meu únic professor d’història. Vaig recordar Toni Martínez, Rafa Tomàs, Agustí Ventura, Jeremies Barberà, Javier Satorre…, tots aquells professors de l’institut Josep de Ribera de Xàtiva que tant i tant em va marcar.

Després, en sortir d’Aixopluc, vaig mirar enrere i vaig comprovar que s’havia convertit en una porta que calia travessar per transformar la barbàrie de la guerra en un futur en pau, en llibertat i ple de tolerància. Havia parat de ploure i em vaig tornar a sentir estranyament bé. Molt bé."