 |
| Pròtesi / roca calcària tallada / 12,5x12x15,5 cm / 2019 |
La naturalesa va crear un animal capaç d'implementar les capacitats del seu cos de múltiples maneres. Dels nostres cossos pengen, o en surten, innombrables extensions. Unes vegades, les anomenem eines i, d'altres, pròtesis. En el fons, però, no hi ha gaires diferències, totes dues amplifiquen d'alguna de les nostres capacitats naturals. La nostra tecnologia, la nostra cultura immaterial i fins i tot la nostra "espiritualitat" és un envitricollat conjunt de pròtesis mitjançant les quals realitzem les nostres funcions vitals. El sentit de la vida és una pròtesi –una verbalització o una literaturització que ens ajuda a viure o a malviure, segons es mire–. L'art és una pròtesi més del nostre cervell, una extensió híbrida de la nostra sensibilitat i el nostre enteniment. Explicar l'origen de la discapacitat que desencadena aquesta dependència, la necessitat de l'art, ja seria tota una altra qüestió.
Així que el sentit de la vida és això... Anem avançant. D’un no res a una pròtesi. Eres el meu ídol. ;-))
ResponEliminaÉs un consol per als qui duem i duen pròtesis saber que no som tan articials o que sí ho som, més del que pensàvem.
ResponEliminaBravo per l’enginy, mestre!
ResponEliminaMolt bé i molt bona reflexió, Miquel! Ets un crack!
ResponElimina