Fam d'artista

Fam / Pedra de Buixcarró / 80x77x27 mm / 2015

En un primer moment, vaig pensar titular aquesta peça Els catalans, de les pedres en fan pans. Després, però, vaig pensar que aquesta pista verbal no seria entesa fora del nostre àmbit cultural i, amb certa sornegueria dadaista, vaig pensar titular-la Cookie. Tanmateix, Fam resultaria un títol moralment més feridor. La fam ens fa escometre actes impensables en èpoques d'abundàncies. I, amb tot, és un dels motors més perennes de la creativitat i del desig de superació humans: "més espavilat que la fam" diuen a les nostres terres.

Illes

Illes / Roca calcària / 135x170x130 mm / 2015

L'escultura en pedra com una mena d'orogènesi humana, els humans en qualitat d'agents orogènics.

Pedreta plorosa

Llàgrima / Roca calcària / 2006

Les pedres com llàgrimes de temps.

Turgència

Turgència / Roca calcària / 20x12x20 cm aprox. / 2007

Després de feta aquesta escultura, vaig pensar que la seua causa llunyana potser calia remuntar-la a la visió de la marmòria i carnal Eva d'Enric Clarassó que hi ha al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En aquella ocasió –i potser no n'hi haurà d'altra–, tot i que la sala semblava deserta, vaig reprimir el desig de temptar-li amb les dues mans aquells impressionants pits.

Pedra filosofal

Pedra filosofal / Roca calcària / 10x12x10 cm aprox. / 2011

L'alquímia —aquella vella manera d'entendre la filosofia natural— pretenia explicar com qualsevol substància es podia transformar en una altra. Els estereotips imaginen l'alquimista com algú posseït per la dèria de trobar una substància capaç de transmutar els metall en or.

I tanmateix, incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta, apta només per a iniciats. En el plànol espiritual, l'alquimista havien de transmutar la seva pròpia ànima abans de transmutar els metalls: havia de purificar-se, preparar-se mitjançant l'oració i el dejuni.

Quin secret amaga aquesta pedra? Siga el que siga, de segur que no l'amollarà sense aquella clau capaç d'obrir tots els panys.

Amistat (sèrie Pedres dialèctiques)

Amistat I / Pedra de Buixcarró / 10x15x8 cm aprox. / 2015
Col·lecció particular de Pep Climent Penalba

Amistat II / Roca calcària / 10x15x8 cm aprox. / 2015
Col·lecció particular de Enriqueta Garcí Pascual

Un còdol és un objecte amb una identitat pròpia. Si el tensionem, tot provant d'escindir-lo en dues meitats sense perpetrar completament aquesta divisió, tenim una imatge de l'amistat.

Charity

     

Charity / Roca calcària / 15x8x8 cm aprox. / 2011

Amb aquesta petita escultura, Miquel Mollà prova de materialitzar l'incòmode regust que ens deixa la caritat quan pretén substituir la justícia. Menys dóna una pedra.

Banyista massissa

Banyista massissa / Formigó armat / 120x50x50 cm aprox. / 1991

Amb el subtítol Homenatge maliciós a les grassones banyistes de Renoir, heus ací el resultat de la relectura d'una petita instal·lació de 1991. L'expose per primera vegada en la IV Mostra de Pintors i Escultors Xativins Fira d'Agost 2015. Quan la vaig concebre i realitzar, fa vint-i-quatres anys, constava d'una peça més que aquesta vegada he decidit excloure. La cama plegada no estava en aquesta posició. El conjunt havia estat concebut com a suport d'una làmina de vidre per a una taula baixa que es diria La resistència del vençut. Llavors era, doncs, un projecte de disseny de mobiliari que potser no ha perdut del tot.

La lletra & la sang

La lletra & la sang / Paper i fusta policromada / 710x5600x60 mm / 2014

Sovint es fa difícil ponderar la càrrega de crueltat que comporta la nostra socialització

Pedra trialèctica

Pedra trialèctica / Roca calcària / 150x100x40 mm / 2014

Hi ha pedres dialèctiques, mentre que d'altres, com aquesta, són trialèctiques sense acabar de tripartir-se.

El dit de l'emperador

El dit de l'emperador / Pedra calcària / 200x150x120 mm / 2006

Exemple d'un art fet de vestigis d'un altre temps, despulles d'un passat remot que encara ens parla, que encara perviu com una pedra encastada dins d'alguna tova víscera. Només som uns manats!

Què és una escultura?

Al llarg del segle XX, les avantguardes artístiques van dinamitar els conceptes tradicionals de l'art occidental, el d'escultura no en va ser una excepció. ¿Serà un cos exactament localitzable o serà l'espai que aquell genera al seu voltant —o al seu de dins— mentre es recorregut per l'espectador?¿Serà arbre, bosc o paisatge?¿Serà objecte tangible o concepte?¿Serà estructura matèrica o vehicle semàntic?

Pot un munt de pedres ser considerat una escultura? Us propose com a objecte de reflexió la instal·lació Cementeri jueu. Quan la mire, no puc evitar recordar la visita que un dia llunyà vaig fer al cementeri jueu de Praga. La gravetat d'aquella muntanya de làpides i els vestigis de l'holocaust encara continuen impressionant-me.

Si bé us fixeu, hi trobareu també a la instal·lació alguna referència inevitable a la seqüència final de La llista de Schindler. És la màgia de les pedres.    

Aixopluc

És un plaer encetar aquest bloc amb la preciosa crònica urbana que l'amic Daniel P. Grau em va fer arribar pel març de 2010 i que espere saber-li agrair en el que val. Diu així:

"Recordo la primera vegada que vaig veure l’escultura Aixopluc, plantada a la plaça de l’Estació de Xàtiva. Era el desembre de 2009. Plovia lleugerament: plovisquejava. És cert, però, que, mesos abans —anys abans, potser—, el meu bon amic Miquel Mollà ja me n’havia mostrat una diminuta maqueta. De fet, me n’havia mostrades dues, de maquetes: una, aquesta que finalment es va fer, i una altra, menys conceptual, sens dubte, amb un obús amenaçador que penjava d’un cable. Tots dos vam observar amb tranquil·litat les maquetes i vam acabar concloent que Aixopluc tenia un punt de tendresa, de protecció, més adequat si volíem recordar el bombardeig de Xàtiva, ordenat pel general Franco cap al final de la Guerra d’Espanya, amb una mica d’esperança en un futur millor.

Com dic, a Xàtiva plovisquejava aquell dia. Jo no duia paraigua i, després d’aparcar el cotxe i passejar breument per l’albereda de la meva estimadíssima Xàtiva —un dia intentaré explicar-vos, explicar-me, per que m’estimo tant la capital de la Costera— vaig decidir-me a baixar cap a l’estació de tren. Allà, al mig de la plaça, hi havia, imponents, els vora dos mil quilos de ferro que s’enlairaven fins als tres metres d’alçària. Em va emocionar comprovar com els vint centímetres escassos que tenia la maqueta que havia vist anys abans s’havien convertit en aquella estructura impressionant. Plovisquejava, ja ho he dit. Vaig caminar, a poc a poc, al voltant de l’escultura i, finalment, després de superar el respecte que sempre em causa una obra d’art, m’hi vaig ficar a dins. Llavors, vaig entendre perfectament tot el que Miquel m’havia explicat de l’escultura. Allà dins, protegit de la pluja, em vaig sentir estranyament bé. Vaig mirar cap amunt i vaig comprovar com aquelles ales d’avió que havia vist mirant l’escultura des de fora es convertien en unes mans que s’enlairaven, amatents, per emparar-me. Vaig sentir la tensió permanent entre els agressors i els agredits, entre els opressors i els oprimits, però m’hi vaig sentir del tot aixoplugat. Aixopluc, de dins estant, esdevé una espècie de dolç ventre matern.

Allà dins, acompanyat per la pluja que colpia de manera suau, rítmica i melodiosa aquella enorme planxa de ferro, vaig trobar la llegenda que Miquel hi havia fet trepar: «Eren les 11.30 hores del diumenge 12 de febrer de 1939, quan cinc avions procedents de la base franquista de Mallorca bombardejaven, en plena estació, un tren atapeït de soldats republicans que retornaven del front. Després del terrabastall, més d’un centenar de cossos inermes o mutilats jeien espargits pertot arreu, més d’un centenar de morts cruelment inútils davant el final imminent de la Guerra Civil». Vaig comprovar el que ja sabia: Miquel, a banda d’un gran pintor, gravador i escultor, és un excel·lent tipògraf, que controla, amb delicadesa i estil, el difícil art de disposar les lletres en una pàgina o, com en aquest cas, en un bon tros de ferro. L’helvètica, amb un cos considerable, l’adient per a les dimensions de la pàgina, hi fluïa elegant i contundent. Vaig recordar, també, tots els maldecaps que aquesta escultura havia provocat a Miquel. Sé que ell havia suportat estoicament —la formació filosòfica sempre li surt— tots els entrebancs que hi havien posat des de l’ajuntament conservador de Xàtiva, dirigit per l’irrepetible —no m’hi demaneu més adjectius, que em tancaran a la presó— Alfonso Rus. Vaig recordar la serigrafia que Miquel havia fet per donar suport artístic a la subscripció popular amb què es van aconseguir els diners necessaris per a dur a terme el projecte. Vaig recordar la primera vegada que havia sentit parlar del bombardeig de Xàtiva. Vaig recordar Germà Ramírez, el meu únic professor d’història. Vaig recordar Toni Martínez, Rafa Tomàs, Agustí Ventura, Jeremies Barberà, Javier Satorre…, tots aquells professors de l’institut Josep de Ribera de Xàtiva que tant i tant em va marcar.

Després, en sortir d’Aixopluc, vaig mirar enrere i vaig comprovar que s’havia convertit en una porta que calia travessar per transformar la barbàrie de la guerra en un futur en pau, en llibertat i ple de tolerància. Havia parat de ploure i em vaig tornar a sentir estranyament bé. Molt bé."