 |
| Oubri / ceràmica i fibres vegetals / 6x8x8 cm aprox. / 2017 |
divendres, 17 de novembre del 2017
dimecres, 16 d’agost del 2017
Vestigi d'harca
 |
| Vestigi d'harca / pedra calcària / 2017 |
Aquesta peça ha estat exposada per primera vegada durant la VI Mostra de Pintors & Escultors Xativins Fira d'Agost.
dilluns, 24 de juliol del 2017
Pedra besadora
 |
| Pedra besadora / pedra calcària / 120x95x75 mm / 2017 |
Aquesta serà una de les peces de la sèrie d'escultures que ara duc endavant i que he decidit titular Vestigis, del progrés de la qual aniré deixant constància al blog. Com podeu comprovar la dèria per les pedres no m'ha bandonat. Si tot va com cal, exposaré per primera vegada aquesta peça a la VI Mostra de Pintors i Escultors Xativins Fira d'Agost 2017.
dilluns, 29 de maig del 2017
Nous
Algunes llavors són tan suggerents, que t'indueixen a pensar.
 |
| Nou per obrir sense violència / closca de nou / 41x54x41 mm / 2017 |
 |
| Nou inquietant / closca de nou / 46x60x38 mm / 2017 |
divendres, 27 de gener del 2017
Escultures portàtils
Seguint endavant amb la idea d'una pedra es per a sempre, Miquel Mollà enceta aquesta línia de petites pedres personalitzades per a dur a sobre com penjoll, clauer, polsera, etc. A la manera dels ancestrals amulets, s'espera que aquestes joies desprenguen un cert magnetisme que connecte amb les capes més atàviques de la nostra personalitat.
dissabte, 31 de desembre del 2016
dilluns, 12 de desembre del 2016
Xafapapers
Tot seguit, reproduïm la introducció a l'exposició que donava la benvingua als visitants de la sala:
"Escultures d’escriptori
Perspicaç visitant, a poc que hages observat les peces d’aquesta exposició, hauràs capit a la perfecció per què l’hem anomenada així. En ser les escultures d’una grandària entre mitjana i petita confeccionades la major part a partir de còdols modificats o intervinguts, hem cregut oportú reduir-les a la dubtosa categoria d’objectes d’escriptori, sense que aquesta denominació signifique res denigratori o despectiu.
És clar que aquestes escultures no “representen” a la manera de l’estatuària a l’ús, encara que cada obra estiga plena de significats que aniran sobtant-nos en l’acte de contemplar-la, com una mena de metàfora tridimensional.
Aquesta manera de concebre l’escultura no és nova, podríem dir que s’inscriu dins els corrents de l’anomenat art objectual, a la manera de com l’entenia el dadaisme i el surrealisme. En l’actualitat, aquest punt de vista ha perviscut en l’art conceptual i en certs corrents de la poesia visual.
Les influències de diversos artistes, entre els quals podríem citar Man Ray, Meret Oppenheim, Louise Bourgeoise, Joan Brossa, Joan Cardells, Alberto Bañuelos, Miquel Navarro, Tom Carr, Chema Madoz, Mattew Simonds…, poden resultar més o menys evidents, però val a dir que hi ha hagut sempre la intenció de transcendir la seua influència sense mimetismes superficials, incorporant positivament el seu mestratge.
Enguany se celebra el centenari de l’aparició del dadaisme, moviment que va saber fustigar com cap altra avantguarda el concepte tradicional de l’art. Una bona part de les peces d’aquesta exposició es troben en perfecta sintonia amb els seus plantejaments i podrien ser considerades neodadaistes. No existeix l’Art universal i etern, les nostres preferències estètiques es troben sotmeses a condicionaments particulars de tipus cultural i allò que en un lloc i en unes determinades circumstàncies és considerat artísticament bell o interessant, pot no ser-ho en unes altres. Amb tota la bona voluntat, no hem d’amoinar-nos per l’hostilitat estètica d’una part del públic, és comprensible que no agradem a tots. Tanmateix, que no s’ho prenguen a mal si a algú li agrada. Hem de buscar una fusió entre art i vida.
Una pedra és per sempre
Quan reflexione sobre el motiu d’haver triat còdols com a matèria primera del meu treball, no puc deixar d’adonar-me que hi ha una diferència entre un bloc de pedra arrancat expressament de la terra per a fragmentar-lo o tallar-lo i un còdol que té una forma particular com a resultat de la seua història natural, una certa individualitat que l’artista pretén respectar alhora que afegir-hi noves petjades.
Un forat de pany, ens fa pensar en un secret interior de la pedra, que una clau que òbriga tots els panys podrà posar al nostre abast; una mossegada ens fa pensar en la força boja del desig que ens du a devorar-la; uns talls i unes aparents dislocacions en la massa primigènia, ens du a pensar en les múltiples dissociacions de l’ànima humana: la reflexio, el diàleg, l’amistat, contraposicions que mantenen la tensió de la unitat, etc.
Els còdols són llàgrimes de temps. Si els humans coneixem l’eternitat en alguna de les seues dimensions, la perennitat eònica del regne mineral és allò que millor pot fer-li de metàfora. Una pedra és per sempre.
Em donaré per satisfet si he estat capaç de transmetre d’alguna manera aquests pensaments en les meues escultures."
"Escultures d’escriptori
Perspicaç visitant, a poc que hages observat les peces d’aquesta exposició, hauràs capit a la perfecció per què l’hem anomenada així. En ser les escultures d’una grandària entre mitjana i petita confeccionades la major part a partir de còdols modificats o intervinguts, hem cregut oportú reduir-les a la dubtosa categoria d’objectes d’escriptori, sense que aquesta denominació signifique res denigratori o despectiu.
És clar que aquestes escultures no “representen” a la manera de l’estatuària a l’ús, encara que cada obra estiga plena de significats que aniran sobtant-nos en l’acte de contemplar-la, com una mena de metàfora tridimensional.
Aquesta manera de concebre l’escultura no és nova, podríem dir que s’inscriu dins els corrents de l’anomenat art objectual, a la manera de com l’entenia el dadaisme i el surrealisme. En l’actualitat, aquest punt de vista ha perviscut en l’art conceptual i en certs corrents de la poesia visual.
Les influències de diversos artistes, entre els quals podríem citar Man Ray, Meret Oppenheim, Louise Bourgeoise, Joan Brossa, Joan Cardells, Alberto Bañuelos, Miquel Navarro, Tom Carr, Chema Madoz, Mattew Simonds…, poden resultar més o menys evidents, però val a dir que hi ha hagut sempre la intenció de transcendir la seua influència sense mimetismes superficials, incorporant positivament el seu mestratge.
Enguany se celebra el centenari de l’aparició del dadaisme, moviment que va saber fustigar com cap altra avantguarda el concepte tradicional de l’art. Una bona part de les peces d’aquesta exposició es troben en perfecta sintonia amb els seus plantejaments i podrien ser considerades neodadaistes. No existeix l’Art universal i etern, les nostres preferències estètiques es troben sotmeses a condicionaments particulars de tipus cultural i allò que en un lloc i en unes determinades circumstàncies és considerat artísticament bell o interessant, pot no ser-ho en unes altres. Amb tota la bona voluntat, no hem d’amoinar-nos per l’hostilitat estètica d’una part del públic, és comprensible que no agradem a tots. Tanmateix, que no s’ho prenguen a mal si a algú li agrada. Hem de buscar una fusió entre art i vida.
Una pedra és per sempre
Quan reflexione sobre el motiu d’haver triat còdols com a matèria primera del meu treball, no puc deixar d’adonar-me que hi ha una diferència entre un bloc de pedra arrancat expressament de la terra per a fragmentar-lo o tallar-lo i un còdol que té una forma particular com a resultat de la seua història natural, una certa individualitat que l’artista pretén respectar alhora que afegir-hi noves petjades.
Un forat de pany, ens fa pensar en un secret interior de la pedra, que una clau que òbriga tots els panys podrà posar al nostre abast; una mossegada ens fa pensar en la força boja del desig que ens du a devorar-la; uns talls i unes aparents dislocacions en la massa primigènia, ens du a pensar en les múltiples dissociacions de l’ànima humana: la reflexio, el diàleg, l’amistat, contraposicions que mantenen la tensió de la unitat, etc.
Els còdols són llàgrimes de temps. Si els humans coneixem l’eternitat en alguna de les seues dimensions, la perennitat eònica del regne mineral és allò que millor pot fer-li de metàfora. Una pedra és per sempre.
Em donaré per satisfet si he estat capaç de transmetre d’alguna manera aquests pensaments en les meues escultures."
dijous, 1 de desembre del 2016
dimecres, 31 d’agost del 2016
divendres, 19 de febrer del 2016
dimecres, 17 de febrer del 2016
dissabte, 23 de gener del 2016
Fugissera perfecció
 |
| Around perfection / Pedra de Buixcarró / 185x285x120 mm / 2015 |
Plató va assignar la forma cúbica a l'element terra, com una representació geomètrica de l'estabilitat, l'estaticitat i la pesantor d'aquest. És clar que això no passava d'una metàfora intïtiva de com veiem aleshores la realitat. Un simbolisme que Miquel Mollà fa servir en aquesta peça: el cub com aspiració a l'equilibri enmig del desgavell i l'absurd de la vida humana.
divendres, 11 de desembre del 2015
Fam d'artista
 |
| Fam / Pedra de Buixcarró / 80x77x27 mm / 2015 |
En un primer moment, vaig pensar titular aquesta peça Els catalans, de les pedres en fan pans. Després, però, vaig pensar que aquesta pista verbal no seria entesa fora del nostre àmbit cultural i, amb certa sornegueria dadaista, vaig pensar titular-la Cookie. Tanmateix, Fam resultaria un títol moralment més feridor. La fam ens fa escometre actes impensables en èpoques d'abundàncies. I, amb tot, és un dels motors més perennes de la creativitat i del desig de superació humans: "més espavilat que la fam" diuen a les nostres terres.
dimecres, 9 de desembre del 2015
Illes
 |
| Illes / Roca calcària / 135x170x130 mm / 2015 |
L'escultura en pedra com una mena d'orogènesi humana, els humans en qualitat d'agents orogènics.
dimarts, 8 de desembre del 2015
Turgència
 |
| Turgència / Roca calcària / 20x12x20 cm aprox. / 2007 |
Després de feta aquesta escultura, vaig pensar que la seua causa llunyana potser calia remuntar-la a la visió de la marmòria i carnal Eva d'Enric Clarassó que hi ha al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En aquella ocasió –i potser no n'hi haurà d'altra–, tot i que la sala semblava deserta, vaig reprimir el desig de temptar-li amb les dues mans aquells impressionants pits.
divendres, 13 de novembre del 2015
Pedra filosofal
 |
| Pedra filosofal / Roca calcària / 10x12x10 cm aprox. / 2011 |
L'alquímia —aquella vella manera d'entendre la filosofia natural— pretenia explicar com qualsevol substància es podia transformar en una altra. Els estereotips imaginen l'alquimista com algú posseït per la dèria de trobar una substància capaç de transmutar els metall en or.
I tanmateix, incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta, apta només per a iniciats. En el plànol espiritual, l'alquimista havien de transmutar la seva pròpia ànima abans de transmutar els metalls: havia de purificar-se, preparar-se mitjançant l'oració i el dejuni.
Quin secret amaga aquesta pedra? Siga el que siga, de segur que no l'amollarà sense aquella clau capaç d'obrir tots els panys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)